Jordi Mora, director
“Mariona Camats no és només una excel·lent violoncel·lista plena de recursos tècnics i sonors, és també una artista en el sentit més literal i profund de la paraula.
La seva capacitat d’entrega en el moment de tocar és d’una força i maduresa absolutament extraordinaris i molt difícil de trobar en músics de la seva edat”.
(gener 2012)
Lluís Claret, violoncel·lista
“La Mariona Camats és un d’aquells talents especials que hom es troba només en comptades vegades en la seva vida de pedagog. Per a la seva edat posseeix un domini de l’instrument i una profunditat de pensament musical excepcionals”
(gener 2012)
Joan Margarit, poeta
“L’últim estiu vàrem fer 200 quilòmetres per escoltar la Mariona Camats. No m’agrada conduir, però he de dir que la sensibilitat i l’exactitud del seu so ens van commoure i acompanyar durant tot el viatge de tornada amb el ressò del cel·lo en les nostres ments…
No hem oblidat aquell concert i moltes vegades hem pensat en ella desitjant que la vida l’ajudi a realitzar-se com la gran violoncel·lista que creiem i esperem que arribarà a ser”.
(gener 2012)
Joan Figueras, violoncel·lista
La programació del seu concert havia despertat molta curiositat i expectació, fet que es va confirmar amb el nombrós públic que hi va assistir. I ella no va decebre gens, tot el contrari, la seva actuació va impactar en l’auditori amb la força i l’energia d’un llamp, que va deixar tothom enlluernat.
El següent relat vol ser una petita crònica dels fets:
L’auditori ple de gom a gom. Gent dreta, cadires a l’escenari… Un violoncel entra a l’escenari. Al darrere una mà que el subjecta amb força. És la Mariona, que surt i s’asseu al mig de l’escenari, davant de tot, arran de públic. Un somriure tímid l’il·lumina la cara. Ens mira però no ens veu. En Gerard, el pianista, s’instal·la, dóna el La. Afinen. Ara, un silenci gruixut, gairebé sonor i premonitori, transforma en pocs segons la joveníssima donzella en sàvia sacerdotessa. El piano diu les paraules màgiques, i ella, amb la vareta als dits ataca les cordes i emprèn el vol a cavall del cel·lo. Tornarà al cap d’una hora. El públic només veu la llum, que el té agafat a la cadira, i sent la música rutilant. S’acaba. Ella torna, i el públic, a poc a poc, torna en si.
Ite musica est”.
(març 2011)
Xavier Morell, monjo
“L’impacte que ens féu a tots el petit concert de la Mariona, va més enllà de les expressions verbals; s’hauria de penetrar en el més profunt secret de l’ànima o dels sentiments.
Els professionals cel·listes poden jutjar de la tècnica de la instrumentitsta i de la bona interpretació de les peces; nosaltres, sense tanta preparació, només podem descriure els sentiments de felicitat-bellesa que la Mariona ens comunica amb el so de cada nota, i que ho fa a través d’ella mateixa. Ens és com una estrella que esclata, de ben jove, i que brilla en augment de cara a un futur de gran esperança”.
(febrer 2012)